Família: Asclepiadaceae R.Br.
Distribució: Aquesta família es distribueix sobretot per la zona tropical i subtropical d'Amèrica del Sud i Àfrica. Es considera però cosmopolita ja que algunes espècies arriben a les regions temperades. Morfologia General: Inclou gran diversitat de ports ja que podem trobar herbes perennes (Asclepias) o anuals (Pergularia daemia), lianes (Cynanchum), plantes suculentes (Caralluma), arbusts (Calotropis gigantea) i fins i tot arbres. Solen presentar un làtex blanc. La rabassa pot ser carnosa, llenyosa, tuberosa (Ceropegia) o absent. Ocasionalment, les tiges herbàcies es troben recobertes d'un dens toment (Calotropis) o són ceroses (Hoya parasitica). Morfologia Vegetativa: Les fulles poden ser caduques o vestigials a les plantes carnoses (Stapelia) o més sovint trobar-se ben desenvolupades. En aquest cas, trobem fulles herbàcies, suculentes, membranoses o modificades en espines. Són simples i generalment enteres o ocasionalment lobades o dentades. Tenen disposició oposada (Periploca) o verticil·lada i més rarament alterna. A la base de les fulles d'algunes espècies apareixen estípules molt reduïdes. Morfologia de la inflorescència: Les flors són solitàries o es disposen agrupades en inflorescències, ja siguin axil·lars com terminals. Aquesta inflorescència sol ser cimosa, sovint de tipus umbel·la (Gomphocarpus), o més rarament racemosa. Poden aparèixer bràctees de mida variable en alguns gèneres (Periploca). En canvi, mai es formen bractèoles. Morfologia floral: Les flors són hermafrodites, actinomorfes i pentàmeres. Presenten el periant diferenciat en calze i corol·la. El color de les flors és variable i podem trobar-ne de rosades (Asclepias), blanques (Gomphocarpus),... El calze consta de 5 sèpals lliures o parcialment units a la base, sovint reflexos i imbricats o valvats. La corol·la està formada per 5 pètals soldats, amb els lòbuls generalment convoluts o més rarament valvats o imbricats. A la gorja del tub corol·lí pot aparèixer una corona interna engruixida simple o formada per esquames lliures (Gymnema, Ectadium). L'androceu està constituït per 5 estams epipètals generalment inserits al tub de la corol·la. Els filaments són curts i poden ser lliures (Periploca) o coherents formant una curta beina al voltant de l'estil (Asclepias). A la base externa dels filaments es formen sovint apèndixs nectarífers, ja siguin erectes, incurvats o fins i tot petaloides. Les anteres són basifixes, introrses i estan formades per dues o quatre (Periploca) teques. Aquestes anteres es disposen coherents entre elles i sovint també amb l'estil formant una columna anomenada ginostem (Asclepias). Les anteres també poden presentar apèndixs en forma d'ales. El pol·len sovint queda aglomerat en masses viscoses anomenades pol·linis, que se'n formen una o dues per teca. Els pol·linis són molt variables tant de forma com de mida, i solen estar units per parelles directament o mitjançant uns apèndixs anomenats caudícules. Les espècies menys derivades però, presenten els grans de pol·len reunits en tètrades (Periploca) i les tètrades lliures o en masses laxes. El gineceu consta de 2 carpels lliures amb els estils units per la part apical. L'ovari és súper i conté a l'interior diversos primordis seminals+br de placentació axial. L'àpex estilar és engruixit i pentalobular, amb els lòbuls alternats amb les anteres. Tipus de pol·linització: Les flors són entomòfiles i els insectes responsables són bàsicament dípters o himenòpters. Es tracta d'una pol·linització força especialitzada per assegurar el creuament entre individus. Els insectes arriben a les flors atrets pels colors de la corol·la, per l'olor emesa (sovint putrefacta) o a robar el nèctar. Apareix un dispositiu especial per facilitar aquesta pol·linització anomenat translàtor. Aquesta estructura, evident sobretot a les espècies amb el pol·len agrupat en pol·linis, deriva de secrecions solidificades de les anteres o l'estil. Presenta dos braços allargats (les caudícules), que es troben units als pol·linis, i una pinça (el retinacle). La seva funció és la d'agafar-se a les potes de l'insecte pol·linitzador. D'aquesta manera, l'insecte trasllada dos pol·linis en un mateix viatge. Als gèneres amb el pol·len agrupat en tètrades (no en pol·linis), aquest dispositiu és menys desenvolupat. Té forma de cullera i a la part còncava és on es recull el pol·len. Al final del mànec hi ha un disc adhesiu (el retinacle) que serà el que s'enganxarà a les potes de l'insecte pol·linitzador. Morfologia del pol·len: Quan s'alliberen, aquests grans de pol·len es poden trobar tant a l'estadi bicel·lular com al tricel·lular, depenent de si la cèl·lula germinativa ha avançat la seva divisió. Morfologia del fruit: El fruit està format per dos fol·licles lliures (Periploca). En ocasions només se'n forma un ja que l'altre avorta. A l'interior de cada fol·licle es desenvolupen nombroses llavors. Cada fol·licle és dehiscent per la sutura ventral i pot ser de forma i consistència variable: fusiforme i coriaci o inflat i membranós (Gomphocarpus fruticosus). Morfologia de la llavor: Les llavors poden ser aplanades, ovades o oblongues i presenten llargs pèls sedosos terminals en forma de corona. A vegades pot aparèixer també una ala al voltant de la llavor (Asclepias). A l'interior presenten un embrió gran i recte i endosperma oleaginós. Tipus de disseminació: A l'obrir-se els fol·licles s'alliberen les llavors. Aquestes es disseminen pel vent gràcies a la corona de pèls que presenten (Gomphocarpus). Dotació cromosòmica: El nombre bàsic de cromosomes (x) és 11, rarament 12 (Daemia) o 10 (Araujia). La poliploïdia està molt extesa i pot arribar als 12 nivells. Principis químics: Poden presentar alcaloides, heteròsids esteroïdals o flavonoides. Les cèl·lules parenquimàtiques poden acumular diversos tipus de cristalls d'oxalat càlcic. El làtex que sintetitzen és ric en triterpens. Les llavors d'algunes espècies d'Asclepias són riques en àcid linoleic. Fisiologia: Inclou gèneres amb fotosíntesi C3 com Asclepias i d'altres amb fotosíntesi de tipus CAM com Hoya. Diversitat i classificació: Aquesta família engloba unes 2000 espècies agrupades en vora 250 gèneres. Els més diversificats són Hoya amb unes 200 espècies i Ceropegia, Asclepias i Oxypetalum amb 150 espècies cadascun. Es distingeixen dues subfamílies que alguns autors donen caràcter de família. La subfamília Periploideae inclou els gèneres més primitius, com Periploca i Cryptostegia, caracteritzats bàsicament per presentar el pol·len en tètrades lliures i tenir el dispositiu translàtor menys desenvolupat. En canvi, la subfamília Cynanchoideae es caracteritza per aglomerar el pol·len en pol·linis i inclou els gèneres Asclepias, Hoya i Ceropegia entre d'altres. Podem observar un paral·lelisme evolutiu entre aquesta família i les orquidàcies pel que fa a l'aparició d'un ginostem i del pol·len agregat en pol·linis, tot i ser dues famílies evolutivament força separades. Ecologia i hàbitat: Els representants d'aquesta família es distribueixen en tot tipus d'hàbitats, i només manquen a l'alta muntanya. Podem trobar plantes epífites (Dischidia), de sòls humits (Cynanchum acutum), de deserts,... Aquestes últimes presenten adaptacions xerofítiques com tiges suculentes i fulles reduïdes (Caralluma). Alguns epífits tropicals presenten mirmecofília, és a dir, associacions simbiòtiques amb formigues. El benefici és recíproc, de manera que la planta ofereix refugi i aliment i les formigues donen protecció contra els herbívors. Aquest fenomen el trobem en algunes espècies d'Hoya i Dischidia, que presenten modificacions a les fulles. Per exemple, a Hoya imbricata de cada parell de fulles, un s'atrofia, mentre que l'altre es converteix en una placa convexa que abraça l'escorça de l'arbre on viu epifítica, deixant un espai a sota on hi habiten les formigues. Les fulles de Dischidia presenten unes modificacions més acusades que l'espècie anterior. Per exemple, Dischidia rafflesiana té dimorfisme foliar, de manera que unes fulles són planes i les altres es pleguen formant una cambra en forma d'urna on viuen les formigues. Aquestes últimes fulles presenten arrels adventícies provinents del pecíol que queden dins la cambra i exploten el substrat creat pels insectes. A l'interior d'aquesta urna es crea un petit ecosistema, ja que es dóna un sistema natural de regeneració de l'atmosfera interna. Això és degut a que l'obertura de l'urna és molt petita i no s'afavoreix l'intercanvi de gasos amb l'exterior. D'aquesta manera, les formigues respiren alliberant diòxid de carboni, que és captat pel teixit foliar, que fa la fotosíntesi i allibera oxigen a l'interior. Presència als PPCC: Només 7 gèneres tenen representants a la nostra flora. De la subfamília Periplocoideae trobem Periploca, únicament amb dues espècies meridionals. Els altres gèneres formen part de la subfamília Cynanchoideae. Trobem per exemple, el seder (Gomphocarpus fruticosus), autòcton de Sud-àfrica i naturalitzat a les zones mediterrànies; la corretjola borda (Cynanchum acutum), de sòls humits i salabrosos; la masera negra (Vincetoxicum nigrum), estès per tota la mediterrània occidental; i l'espècie Caralluma munbyana autòctona del nord d'Àfrica i trobada a Alacant. Algunes de les espècies presents al territori, són d'origen neotropical i es troben naturalitzades gràcies al seu ús com a plantes ornamentals. El miraguà de jardí (Araujia sericifera) apareix als suburbis i horts de les contrades mediterrànies marítimes, mentre que l'espècie Asclepias curassavica pot fer-se als herbassars ruderals. Utilitats: " A les regions càlides podem trobar algunes espècies cultivades com a plantes ornamentals, com el miraguà de jardí (Araujia sericifera), la flor de cera (Hoya carnosa) o el gessamí de Madagascar (Stephanotis floribunda). Algunes de les plantes cultivades són suculentes, com la flor de carronya (Stapelia) o lianoides, com la periploca grega (Periploca graeca). En algunes regions americanes s'aprofiten els pèls de les llavors d'algunes espècies d'Asclepias o Calotropis com a font de fibres naturals. Per altra banda, a partir de Marsdenia tinctoria s'extreu un tint de color indi. Alguns representants d'aquesta família tenen propietats medicinals, bàsicament emètiques i purgants com Gomphocarpus fruticosus. El làtex que contenen també pot ser medicinal; així, el de Cynanchum acutum és un violent purgant, mentre que el d'Asclepias syriaca s'usa contra l'asma. L'escorça de Gonolobus condurango és rica en un principi amarg de propietats anticanceroses i tòniques sobre el múscul llis. Calotropis gigantea sintetitza un alcaloide tòxic del qual s'obté un verí per fletxes al sud i sud-est asiàtic.